Un
cap complex
Aquesta
matinada, i com hem passa sovint, estaba pensant amb la llengua
materna, que confesso no domino gaira bé. I hem deia, a mi mateix,
que si habitualment escric en portugués, també penso i raono en
aquesta llengua.Que es la que normalment utilitzo dintre de la llar,
tan amb la meva dona com amb els nostres fills ils pocs amb que tinc
oportunitat de cambiar opinions.
Domés
escric i parlo respectant el com vaix apendre a enraonar quant en
contacte amb els meus germans. Poques vegades durant l'any tinc
oportunitat d'una parlada amb altres persones, en catalá. I com
sigui que, degut a l'edad que carrego, já no viatjo i, en
consecuencia, no visito la meva terra de neixament, dons hem trobo
com um efectiu expatriat. Cada dia més.
Legalment,
i degut a que l'estructura actual de la península, apart de l'área
de Portugal, sigui considerada com um regne uniforme, espanyol sense
opció, i possitblement per l'influência que m'afecta el tindre, per
opció i aceptació, la nacionalitat portuguesa, i les tensions
internas que s'han acentuat entre catalans (no tots, la veritat) i
casi bé tota la població de llengua castellana, hem sento poc
adicte a utilitzar el castellá. Una situación incómoda, si més
no.
Curiosament,
en somnis, recordo que tinc una forte adicció per dialogar sigui en
italiá -principalment- com en francès.
Sincerament
tinc que reconèixer que el meu ventall de contactes personals,
siguin per escrit o de diàlec oral, es tan reduit que ni val la pena
el intentar quantificarlo. Puc dir, sense exagerar, que estic casi
tan sol com un mussol. I
encara afegir que la culpa, si en cás es pot atribuir a algú, es
exclusivament meva.
Sem comentários:
Enviar um comentário